Coaching

Abans era stripper però quan vaig veure com pujaven les noies joves ho vaig deixar… massa competència… I m’atreviria a dir que fins i tot era competència deslleial… Els meus pits i el meu cul són naturals, tinc una bona genètica però ara… entre el fetitxisme masculí obsessionat pels pits grossos i les noies que vénen de Centreamèrica i Sudamèrica amb un cul com la… ostres, ara no em surt el nom… si, aquesta que canta…  com es diu?… i que també fa pel·lícules… que és de Nova York… bé, és igual… Doncs el que et deia, estàs obligada a passar pel quirofan i, francament, jo no en tinc ganes… Tinc… bé, tenia les meves habilitats. Durant molts anys havia fet dansa clàssica i jazz i també havia estudiat piano, per tant tinc un gran sentit del ritme i del moviment…  a part d’estudiar francès i anglès (cosa que m’anava molt bé quan feia els balls privats)… Avantatges de venir d’una bona família, molt tradicional i molt coneguda…

No em miris amb aquesta cara… què et pensaves?… Ja… el clixé: les strippers només poden ser dones sense formació, amb una infantesa horrorosa o amb terribles problemes d’addicció… No et negaré que algunes de les meves companyes bevien en excés i prenien alguna que altre substància il·legal… Alguna altra no havia tingut una vida fàcil… però qui l’ha tingut? Qui més qui menys porta moltes càrregues a sobre… i cada cop ho tinc més clar… Ja ho veia quan treballava en el club… molts dels homes que venien pagaven molts diners per un ball privat i acabaven parlant de la seva trista existència.

Jo també tinc la meva motxilla emocional, no creguis. Ser de les mal anomendes “bones famílies” no és garantia de tenir una vida plàcida. D’entrada, l’univers em va regalar ser la quarta de cinc germans. Tres nois i dues noies. El primer es diu Pau. Era la nineta dels ulls de la mare, casat amb la Marta, filla d’una important família relacionada amb la indústria tèxtil, el matrimoni va ser un tràmit comercial… diguem que era una relació medieval amb tocs del S. XIX. Pel que tinc entès comparteixen casa però cadascú té una vida paral·lela fins que toquen els actes socials (o fins quan els tenien), aleshores eren un model de conducta i bona entesa. La segona és la Clara, bibliotecària, soltera, molt religiosa. Sempre ha estat una persona solitària i poc social però tots se l’estimaven molt. No molesta. El tercer és en Lluc, el fill simpàtic, el preferit del pare malgrat ser un estudiant desastrós. Donat a que no va poder anar a la universitat a fer empresarials, com en Pau, el van col·locar a l’empresa de construcció d’un germà de la mare. Ara, té… o tenia un bon càrrec… crec. Després vaig venir jo i, finalment, l’Adrià, un nen adoptat de Colòmbia. Els pares consideraven que, com a bons cristians, havien d’ajudar als més desfavorits i van creure que la millor manera de fer-ho era adoptant… Això és el que deien. La veritat és que a la mare no li agradaven els números parells. Després de tenir-me a mi (el part va ser complicat) els hi van donar la terrible notícia que no podrien tenir més fills. Van decidir que un nadó internacional seria la millor opció, això sí, escollint molt bé el país. Els nens subsaharians eren massa… massa ètnics, els nens del nord d’Àfrica massa… problemàtics, ja sabem com es comporta la gent del Marroc… Francament, desconeixia que hi haguès un gen específic vinculat al lloc de naixença… Les adopcions als països asiàtics oferien nenes i els meus pares volien un nen. Es van decantar, com he dit, per Colòmbia i per una criatura molt caucàsica. Li van canviar el nom, William-Alfredo era massa exòtic…massa poc d’aquí.

La meva història familiar és molt diferent a la dels meus germans. Fins als setze anys vaig ser una noia que seguia el model familiar a la perfecció: estudiava en una escola de religioses de la zona alta de la ciutat, treia bones notes, anava a missa un cop per setmana amb els pares i anava a veure, un cop al mes, al meu confessor, un capellà “progre” d’uns trenta-cinc anys, bastant buenorro, amic de la família. Els hiverns anàvem a Puigcerdà, teníem una caseta i aprofitàvem per esquiar a les pistes del voltant. Durant l’estiu canviàvem la muntanya pel mar i anàvem a Calella… de Palafrugell… l’altra Calella, la de la Costa, era massa vulgar… plena d’alemanys, holandesos, anglesos que aprofiten paquets vacacionals “low cost” per passar una setmana beguts i cremats pel sol… els meus pares no ho aprovaven gens. Es veu que la dignitat d’un borratxo-drogoaddicte també depèn de la xifra que té en el compte corrent… I va ser precisament a Calella (de Palafrugell, és clar!)… en aquest bonic indret de la Costa Brava on la meva vida va donar un gir absolut. 

Durant l’estiu de 1984, a punt de complir disset anys, em vaig quedar prenyada d’un noi francès de dinou anys que estava passant les vacances a la costa catalana. No vaig ser la primera de la classe en passar per un embaràs adolescent. Moltes de les meves companyes del col·legi de monges havien començat a practicar sexe des dels tretze anys… Les causes?… Possiblement una mala educació sexual i sentimental… De fet, vaig ser la darrera del grupet de noies en perdre la tan preuada “virginitat”, exceptuant, les devotes convençudes i les que esperaven el príncep blau. Però vaig ser la primera en embarassar-me amb un primer polvo. També vaig ser la primera, que jo sàpiga, en avortar… 

La maquinària de crisi familiar es va posar en marxa de manera implacable. D’una banda, la primera cosa que va fer el meu pare és donar-me una sonora bofetada que em va sorprendre més que fer-me mal. Mai no me n’havia donat cap. Després va callar. Ja no li vaig sentir la veu mai més. La gran preocupació de la mare era l’aspecte social i, en especial, la Liles Miranda. Íntima amiga de la mare, catequista i molt coneguda per les obres de caritat i la seva participació incansable a actes benèfics… Jo no vaig entendre mai per què a la mare li feia tanta por la reacció de la seva ben connectada i piatosa amiga. La Tina Cruz-Santaescases Miranda, filla de la Liles, anava amb mi a classe. Va desapareixer a meitat de curs. Segons la seva mare, havia estat accceptada en una prestigiosa escola anglesa per a senyoretes, Wycombe Abby School. Segons la Tina, ja no suportava la seva família, va conèixer un home vint anys més gran que ella i es va escapar de casa, marxant de la ciutat. Al principi de la seva aventura, encara sabíem alguna cosa perquè s’escrivia amb la Lina López-Sagnier, al cap d’un parell de mesos va desaparèixer de les nostres vides. D’altra banda, al germà de la Tina, en Moncho, se’l van trobar fent una fel·lació… una mamada al seu professor d’història dels Jesuïtes de Sarrià. Van intentar acusar al docent d’abús infantil però va ser desestimat el cas. En primer lloc, el noi ja tenia disset anys i, finalment, va declarar que estava bojament enamorat d’aquell home. En Ricardo Cruz-Santaescases, marit de la Liles, va ingressar al jove en una petita i exclusiva clínica del Tibidabo que asseguraven el canvi d’orientació sexual amb pastilles i tractament psiquiàtric. Anys més tard, vaig saber que en Moncho havia mort. Havia agafat el VIH… (maleïda dècada dels 80). Es veu que el tractament psicològic per a reconduir la seva orientació sexual va ser un fracàs… com era d’esperar. El pare el va fer fora de casa amb un: “¡No quiero maricones en casa!”. Va intentar sobreviure com va poder. Era molt guapo i va acabant prostituint-se. Vaig saber que alguns dels seus millors clients eren amics dels nostres pares feliçment casats i, també, el seu professor d’història. Irònic, no? 

Però tornem a la meva família. Si el meu pare no em parlava i a la meva mare li preocupava l’aspecte social del fet, la reacció dels meus germans va ser, realment, incomprensible. En Pau, el meu germà gran, va fer com el pare, em va deixar de parlar. La Clara es va posar  de genolls enmig del menjador i va començar a resar el rosari i una novena per salvar la meva ànima, en Lluc va decidir sortir de casa per buscar al noi francès en… en… Et creuràs que no me’n recordo del seu nom?… i fotre-li una pallissa per salvar el meu honor… Cosa absurda perquè ja no estavem de vacances a Calella (de Palafrugell)… No va aparèixer en tot el dia, ni en tota la nit, ni a l’endemà… Els pares van pensar que havia agafat el cotxe direcció França per fer-me justícia sense saber a quin lloc del país vivia. Després vam saber que havia aprofitat l’avinentesa per anar de festa salvatge… i l’Adrià em va abraçar molt fort i em va fer un petó. Era massa petit per entendre el caos que havia provocat.

Després de l’exhaustiva deliberació dels meus progenitors de quin havia de ser el meu futur i el del meu fill, la mare em va portar a una habitació de casa lluny de la resta de la família i em va dir: “Estem molt decebuts amb tu. Has encès el foc de l’amor (concepte que havia sentit milers de vegades en boca de l’Enric, el confessor  buenorro “progre”) prematurament i aquí tens, en el teu cos, les conseqüències. Hem decidit amb el teu pare que avortaràs i no en parlarem mai més d’aquest tema.” Silenci. El meu cervell semblava que anava a esclatar. Tots els preceptes morals que m’havien inculcat des de petita van començar a trontollar. L’únic que vaig poder dir va ser: “No, mamà, vull tenir aquest fill.” Silenci. Al cap d’uns segons la mare va començar a cridar, com una histèrica, frases inconnexes, fins i tot em va deixar anar algún cop i em va fer fora de casa. No podien acceptar un bastard a la família.

Vaig estar a casa d’una amiga mentre aconseguia feina i una habitació en un pis compartit. Vaig començar a treballar en un conegut establiment de menjar ràpid, primer a la cuina i després de cara al públic. Durant el tercer mes d’embaràs vaig tenir un avortament natural, els metges no van saber determinar el motiu. Vaig dubtar si anar a veure als meus pares per explicar que ja no existia una futura criatura però estava tan cabrejada i tan decebuda amb ells que vaig decidir continuar amb el meu camí. 

Amb la necessitat de guanyar una mica més de diners, vaig entrar a treballar a las nits com a cambrera d’un club de Striptease i quan vaig fer els divuit anys vaig començar a ballar davant d’un públic majoritàriament masculí. També vaig començar a fer balls privats. He après moltíssimes coses de la condició humana, tant de la meva sobtada entrada al món real com de la meva època ensenyant les tetes. Reconec que, a aquestes alçades de la vida, he vist de tot i m’ha passat de tot. 

Una de les anècdotes més bèsties que m’han succeït va passar poc després de començar a ballar per al públic adult. Va entrar al club, l´Enric, el capellà buenorro. La primera cosa que em va venir al cap va ser que els meus pares m’estaven buscant i que ell, per obra i gràcia divina, m’havia trobat. Però la meva teoria es va desmuntar quan després de ballar a l’escenari principal, l’encarregat del local em va dir que tenia un ball privat. Quan vaig entrar al reservat que m’havien assignat, em vaig trobar davant del religiós. Silenci. Vaig esperar un sermó sobre el cos i el foc de l’amor, però no. Em va dir:

  • No comences?
  • És una broma? – vaig preguntar.
  • He pagat molts diners per aquest servei. – va respondre.

Tenia raó i jo, com a bona professional, vaig fer el meu número. Mentre jo em movia al ritme de la música, ell va començar a acariciar-se la bragueta. No em va tocar durant el número. No em va tocar mai.  Però ell es va treure la seva petita flama de l’amor i es va masturbar. Abans que la música s’acabés, ell ja havia conclòs la feina. Em va fer molt fàstic. 

No va ser l’únic conegut de la meva antiga vida que va passar pel club. Cada cop ho portava millor… Vaig entendre que ells no dirien res als meus pares per por que jo els descobrís. La majoria eren homes casats, alguns d’ells eren membres d’algun partit polític conservador i tots  aparentaven una integritat moral irreprotxable. 

Em guanyava bé la vida ballant. Em dedicava en exclusivitat, això em va donar temps per assistir a cursos del meu interès. Un del que més m’ha marcat i va ser l’origen del meu canvi de vida va ser sobre psicologia positiva en un Centre Cívic de la ciutat. A partir d’aquest moment, vaig fer algunes teràpies i també vaig fer l’accés a la universitat per a majors de vint-i-cinc anys, matriculant-me, finalment, a Psicologia en una universitat on-line. Ara sóc coach. La meva experiència vital és la meva gran font d’inspiració i d’intuició. 

De la meva família biològica no en sé res. Bé, fa un parell d’anys els vaig veure a la televisió, concretament a les notícies.  Van tenir problemes amb la justícia, estaven implicats en una trama de corrupció. Em sembla que el meu pare i el meus germans grans estan a la presó. Em va interessar el tema i vaig començar a seguir el que deien d’ells. Segons vaig llegir, la meva germana i la meva mare estaven sota investigació. Molt vigilades. El meu germà petit estava, en aquell moment, a Colòmbia buscant les seves arrels i ja no ha tornat. Té ordre de recerca i captura. La causalitat (NO la casualitat)… La causalitat va fer que a mi no m’investiguessin. Això demostra que m’havien esborrat del seu univers.

Els he perdonat. He aprés a no jutjar. Ells vivien i, possiblement, encara visquin en una tirania… en una mena de caça de bruixes constant dins del seu mateix cercle… Crec que la Tina, en Moncho, jo mateixa… i molts d’altres vàrem ser víctimes dels seus prejudicis… de la seva servitud a unes normes i a una falsa moral que no té res a veure amb el món real ni amb l’essència dels humans… No escolten a les persones, els condemnen pels mateixos impulsos que ells intenten reprimir però que els deixen anar quan creuen que ningú no els veu.

Ara estic reconciliada amb mi mateixa. He crescut moltíssim com a persona. També sé que la veritable família és aquella que tu esculls. Pot ser coincident amb la biològica  però crec que, en la majoria dels casos, és aquella on ens sentim estimats i que estimem sense condicions. 

Com pots veure… estic altament qualificada per entrar a treballar en el teu gavinet com a “Coach”…

About the Author

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Related Posts

No Related Post