Red Hot Chili Peppers

En primer lloc, m’agradaria dir, senyor agent… Perdoni, com l’haig d’anomenar? Sr. agent? Sr. policia? O sr. DXXXBXXXX? Bé, tant és… No m’agrada que em miri ni que em parli amb aquesta condescendència. Em sembla que la víctima sóc jo i tinc dret a queixa. Que t’apallissin sense raó i trobar-te en una sala d’urgències és suficient motiu per ser escoltat amb una certa sensibilitat, per no parlar de la immensa vergonya que estic sentint en aquest moment… Dit això, els fets han succeït de la següent manera… Abans de continuar, deixi’m fer-li una pregunta… Vostè ha tingut, alguna vegada, un dia de merda?… Són aquells dies que quan estàs fent la dutxa, pel matí, intueixes que no… que no… que les coses no… no sé com dir-ho… no és un pressentiment ni una revelació… és una sensació fastigosa que tens. Saps perfectament que els esdeveniments de les properes hores no seran del tot satisfactoris… per no dir que estàs convençut que alguna cosa terrible et passarà… el teu pensament actua com un oracle que prediu el futur i t’adverteix dels perills que et succeiran. Sap de què parlo, no?… Reconec que l’experiència davant d’aquestes sensacions matinals m’ha portat a construir una sèrie de recursos per poder sobreviure i tenir un cert espai de tranquil·litat quan apareix l’adversitat…

No es posi nerviós. Crec que és important situar bé el context per poder entendre el fet que m’ha dut on estic. No m’agradaria que m’interpretés de manera errònia. Anem al gra: Fa dos anys que estic divorciat, la meva “ex” m’ha deixat en la més absoluta ruïna, tant econòmica com moralment. Reconec que vaig ser jo qui va proposar la separació però també tinc clar que la responsabilitat de la salut de la parella és compartida. La meva discreció i les poques ganes de parlar del tema em van aïllar d’amics, coneguts i familiars i mentre jo vivia el dol de la separació, ella es va dedicar a dibuixar un retrat de la meva persona bastant distorsionat, convertint-me en una mena de monstre que es caracteritzava per haver comès les més atroces barbaritats. Alguns dels nostres amics comuns han desaparegut de la meva vida sense demanar el meu punt de vista de la situació.

Sóc positiu. Crec que quan les coses passen darrere hi ha un motiu que em portarà, sense cap mena de dubte, a una realitat millor. Referent al tema econòmic, tinc una professió del tot inestable. Sóc dissenyador gràfic. De fet, sóc llicenciat en Belles Arts, volia dedicar-me a la pintura. He tingut la sort d’exposar i de vendre obra. D’altra banda, vaig començar a treballar com a dissenyador per a una agència de comunicació i, veient que la meva creativitat tenia un cert èxit, vaig decidir obrir un petit estudi amb un amic  amb l’intenció d’ampliar mercat. L’aventura no va anar bé malgrat haver realitzat algunes de les campanyes més importants de la darrera dècada. El tancament de la petita empresa es va traduir en importants perdues econòmiques. Per aconseguir noves entrades de diners, vaig introduir-me en el món de la docència treballant com a professor en un parell d’acadèmies de dibuix i pintura, però no arribava a final de mes. Finalment, em van contractar en una de les escoles privades amb més renom de Barcelona per donar un crèdit variable de dibuix artístic a nois i noies de quart curs d’ESO (15 -16 anys). És un d’aquests centres que presumeixen d’estar a l’avantguarda de l’educació i que segueixen els mètodes i models pedagògics dels Països Nòrdics.

Tornant al divorci li diré que la meva ex no es sentia gaire còmode amb la meva recent tasca de “pobre” professor de dibuix ni amb l’exagerada reducció d’entrada de diners ni, tampoc,  amb l’acumulació de deutes. Ja no em trobava prou atractiu com per fer l’amor amb mi. Literalment em va dir: “Així ja no em poses.” Vaig trigar un any en reaccionar i en demanar la separació. Ella només va trigar un mes en demanar-me la fi legal del nostre absurd matrimoni. Bé, perdoni, m’estic desviant del tema…

La qüestió és que avui, quan he anat a l’escola a donar les meves hores de classe, m’he trobat amb un acomiadament immediat acompanyat de l’excusa més absurda del món. M’han acusat (i cito literalment) de: “Transgredir la bona fe contractual i d’abús de confiança a l‘hora desenvolupar el treball.” No entenia el que em deien. He demanat a la direcció que m’expliquès exactament que volia dir tot allò i no han sabut dir-m’ho. Vostè sap què vol dir això?… A part de la carta que anunciava la fi del meu contracte, m’han donat un sobre amb cinc mil euros i m’han saludat afectuosament. No sóc advocat però sé que si t’acomiaden de manera procedent no tens dret a una indemnització… Suposo que han comprat el meu silenci i eviten una denúncia. En qualsevol cas, he acceptat els diners i m’he n’anat. Quan em dirigia cap a la meva moto m’he trobat en Marc, el professor d’història, recolzat sobre la porta d’un cotxe, fumant, a una distància prou lluny de l’escola per evitar que els alumnes el veiessin i m’ha dit:

  • Ja t’han donat la noticia, veig. M’agradaria saber què li has fet a la N. C. perque et facin fora…
  • La N. C.? – he contestat – Res que no hauria fet un altre professor en el meu lloc.
  • Alguna cosa li deus haver fet. – Ha insistit en Marc –  Ahir a la tarda, el seu pare va venir, cabrejadíssim,  per parlar amb la direcció sobre tu.
  • Només li he suspès el trimestre. I de manera merescuda. – he respost – Vols veure el treball final que m’ha presentat?
  • No cal. Tinc prou amb els que em presenta a mi.
  • I a tu no et fan fora?
  • Molt graciós! – ha deixat anar – Truca’m i fem unes birres.

Per posar-lo en situació, sr. policia, li diré que la N. C. és la filla d’un conegut polític en actiu que actualment ocupa un important càrrec a l’administració. La noia, a part de no fer res, s’ha dedicat a donar pel sac durant totes les classes. El seu comportament  era demencial, d’una intel·ligència limitada, la seva màxima aspiració a la vida és ser influencer. De fet, el darrer dia la vaig renyar amb certa severitat, ella va acabar amenaçant-me dient que li ho explicaria tot al seu pare i que ell prendria les mesures oportunes. No li vaig fer cas. 

El que m’indigna de tot això és que l’escola no defengués a un membre del seu claustre, que la pedagogia moderna i avançada es queda limitada en els seus flyers de dubtós disseny… i que continuem amb una certa cultura del caciquisme, de la por a la pèrdua de prestigi i dels clients/alumnes. En definitiva, qui paga, mana per damunt de qualsevol criteri educatiu. Vol que li ensenyi el treball final de la filla de puta de la N. C? Miri… Miri… Hi ha faltes d’ortografia en un dibuix… Vull dir… en el títol de tres paraules d’un puto dibuix… Fins i tot ha escrit malament el seu cognom, la futura influencer de merda… El treball era un retrat en llapis d’algú proper i sembla un dibuix perpetrat per un nen de set anys…

Desprès de parlar amb en Marc, he agafat la moto i he decidit de pujar fins el Tibidabo, he baixat per la Carretera de les Aigües, m’he aturat al mirador per veure les vistes de la ciutat… Ja li he dit que durant els dies de merda tinc els meus recursos per intentar suportar-los… i finalment he decidit prendre un cafè al costat de la platja. El mar sempre m’ha relaxat… em dona pau…

He arribat a un dels xiringuitos que hi ha a Barcelona amb l’ànim d’estar tranquil. La idea inicial era perfecte: primavera, entre setmana, poca gent… Però havia comès un petit error de càlcul, hi havia una variable que no havia contemplat… Els horteres del S.XXI… Assegut en una taula d’una terrasseta de l’establiment, han aparagut tres persones, dos nois i una noia d’uns vint anys amb un altaveu connectat, via Bluetooth, a un dispositiu mòbil escoltant Reggaeton a tot volum. En un principi no els he fet gaire cas, estava convençut que continuarien el seu camí pel passeig de l’Avinguda del Litoral (un altre error de càlcul) però NO. Han decidit seure en un dels bancs de pedra just davant meu, tapant-me part del paissatge, parlant a crits i, de fons, les maleïdes cançons.

Evidentment no tinc res en contra d’aquest estil de música. Senzillament no m’agrada i tampoc m’agrada que m’imposin escoltar-lo. No és un plat de gust, quan tens ganes de calma i sentir les onades, tenir de fons una veu metàl·lica, distorsionada per l’autotune, acompanyada d’una cadència repetitiva i amb una lletra d’una poètica sospitosa:

“Yeh yeh yeh

Ya tú sabes quién es

For the ladies, for the ladies

For the ladies of the world

Vuélvete loca

Moviendo todo eso poco a poco

Un par de tragos, ya estoy loco

Mami, si quieres te lo pongo

Yo te lo pongo, yo te lo pongo

Te lo pongo ahí

Te lo pongo ahí

Te lo pongo ahí…

Avui no! Necessitava la meva bombolla de pau. Certament sóc un home pacífic i els enfrontaments violents mai no m’han agradat (encara que la meva cara, ara, diu el contrari), ni quan era nen no em barallava. Hi ha una anècdota, de quan tenia uns nou anys, que ho demostra: Un company de classe va voler pegar-me. Com que jo corria bastant i tenia un bon fons li vaig donar una bufetada i vaig començar a galopar per tot el perímetre del pati de l’escola fins que va sonar el timbre per fer la cua per tornar l’aula. Aquest company no em va agafar fins que va arribar a la filera i em va fotre una patada davant de la mestre. El van castigar una setmana sense esbarjo. Els enfrontaments, els crits, les discursions desmesurades sempre m’han provocat incomoditat, per aquest motiu he desenvolupat altres estratègies per encarar, amb dignitat, les situacions de conflicte. He procurat utilitzar sempre el sentit de l’humor i la subtilesa.

M’he aixecat de la taula, m’he apropat al grupet de joves i he dit:

  • Teniu Red Hot Chili Peppers?
  • Què???? – m’ha respós un d’ells.
  • Si teniu Red Hot Chili Peppers…
  • Què és això? – m’ha preguntat la noia.
  • Una banda dels anys 80… Són de Los Angeles… Anthony Kiedis… John Frusciante… Flea… Chad Smith… Barregen diferents gèneres però els consideren el màxims esponents del Punk Funk… 
  • Tío, ens estàs parlant en chino o què? – M’ha dit la noia amb certa condescendència.
  • No els coneixeu? – He insistit.
  • Bueno, i què cony vols? –  m’ha dit el primer que ha parlat.
  • Res, una cosa molt senzilla… Ja que compartiu la música amb tothom. Al menys que poguem escollir el que volem escoltar.

Silenci. De cop, la noia ha deixat caure un:

  • Aquest tío ens està vacilant.

Després d’això, la resta va ser molt ràpid. El que no havia dit res durant la curta conversa em va començar a pegar, primer un cop de puny a l’estòmag mentre em deia:

  • Ves-te’n d’aquí, tarat.

M’he adonat que no havien entès la meva ironia ni el seu propòsit. Ha seguit fotent-me cops a la cara, al cap… Després ja no recordo res més. Només sé que m’he despertat en una camilla d’urgències d’aquest hospital. Per cert, a on sóc? Més que res per avisar a algú que em vingui a recollir…

Per acabar, no sé perquè he tingut aquest impuls… En un altre moment, possiblement, hauria canviat de terrassa i ja està… Però trobava una injustícia còsmica que després de tot el que m’estava passant durant aquest dia de merda haguès de ser jo qui hagués de moure’s per la insensibilitat d’uns altres. I per què vaig escollir Red Hot Chili Peppers? Perquè cada cop que els escolto em recorden la meva etapa universitària, perquè, juntament amb en Bruce Springsteen i alguns d’altres, formen part de la meva biografia i dels records més divertits i perquè em recorden que existeixen el bons moments, per no dir… els grans moments.

 Tayl G – Te lo pongo ahí

versus

Red Hot Chili Peppers –  Dani California

 

About the Author

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Related Posts