Songs

Quan tenia deu o onze anys em vaig començar a aficionar a la música anglosaxona dels anys 50 i 60. No recordo el motiu ni què ho va provocar però el que sé és que m’allunyava dels gustos musicals de la meva família. La mare i la meva germana escoltaven en bucle els discs de cantautors i música folk, el meu pare insistia amb els “boleros” i la música espanyola dels anys 40: Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro, etc. i la iaia escoltava havaneres, sardanes, l’Emili Vendrell i en Ramon Calduch. Jo començava a comprar (quan em deixaven)  discs i cassets recopilatoris de cantants i grups “divertits”. Dit sense eufemismes: Trobava un rotllo el que escoltava la meva família. Una de les diferències més grans entre ells i jo és que podia ballar, secretament, tancat a la meva habitació. No entenia res del que deien però jo reproduïa els sons literalment (o això creia).

A més dels Oldies, m’agradaven alguns grups com Village People i el seu “YMCA” o Boney M amb el seu  Rivers of Babylon”. Hi ha un vers d’aquesta cançó (“Carried us away in captivity”) que jo pronunciava exactament: “Carrie – Orzowei – and – txiviritxí” amb el convenciment que els dos personatges de ficció, molt populars en aquell moment, tenien alguna cosa a veure amb el Tigris i l’Èufrates. També creia que “txiviritxí” era la seva mascota. Si en aquell moment m’haguessin regalat un animal li hauria posat aquest nom, “txiviritxí”. Però, de mica en mica, vaig anar virant cap el Doo-woop,  Rhythm & Blues, Soul, Rock & Roll, la música surf, etc.

Una cançó que m’agradava molt i va anar agafant significat de manera intensa durant la meva adolescència va ser “Teenager in Love” de Dion and The Belmonts. La gran revelació va venir quan algú em va traduir la lletra (jo estudiava francès). Un senyor de l’altra part del món, trenta anys més gran que jo, descrivia perfectament el que em passava… cantava els meus sentiments:

“One day I feel so happy, next day I feel so sad.
I guess I’ll learn to take the good with the bad.
Cause each night I ask the stars up above,
why must I be a teenager in love?”

Que traduït seria:

“Un dia em sento molt feliç, al dia següent em sento molt trist,/ suposo que aprendré el que és bo i el que és dolent./Ja que cada nit pregunto a les estrelles,/ per què haig de ser un adolescent enamorat?”

Va ser quan em vaig començar a fixar en la lletra de les cançons. He de confessar que no ho feia d’una manera exhaustiva, ja que si el ritme era animat o em produïa un efecte positiu però el missatge era poc interessant o el trobava una tonteria continuava escoltant-la sense cap mena de remordiment.

El veritable sentit del contingut literari d’una melodia va començar a tenir una altra dimensió de la següent manera: A casa teníem un gos que es deia Puff (com el drac de la cançó que interpretaven Peter, Paul and Mary). Cada dia, a unes determinades hores, s’havia de passejar perquè pogués córrer una mica i fes les seves necessitats. Aquesta tasca la fèiem tots els membres de la família excepte la iaia, l’energia de l’animal era excessiu i posava en perill la integritat física de la dona. El torn que generava més controvèrsia familiar era el de tarda-nit, tots teníem excuses per no baixar, cadascú exposava els seus motius des del racó de la casa on es trobava. La majoria de cops perdia jo, l’única excusa que em funcionava era tenir examen a l’endemà. Això volia dir que entre les 20h i 21h havia de baixar al carrer i donar una volta amb el meu amic caní.

Un dia, no recordo el motiu, vam sortir una mica més tard. Mentre en Puff s’entretenia, un veí de l’escala del costat va obrir la finestra amb una certa dificultat. Amb veu arrossegada fruit d’una generosa ingesta d’alguna beguda alcohòlica ens va anunciar:

  • Esto va dedicado para todos ustedes y, especialmente, para ti.

L’home va començar a cantar des de la finestra com si fos el seu escenari. En un principi, vaig creure que ens dedicava la cançó a nosaltres, al gos i a mi. Reconec que em feia vergonya mirar-lo. Vaig parar l’orella per intentar esbrinar de quina cançó es tractava i vaig entendre:

“Ansiedad, de tenerte en mis brazos
musitando palabras de amor.
Ansiedad, de tener tus encantos
y en la boca, volverte a besar.”

El meu cervell va identificar, en primer lloc, a quin grup de gustos musicals pertanyia, en referència als de la meva família, és clar. La resposta era obvia: gust musical del pare. Després va analitzar el nivell d’afinació del cantant sorpresa: relativament correcte malgrat l’alcohol. Finalment, va acabar el seu estudi amb la variable d’un delicat:

  • ¡Que te calles, joder!

Per tant, el nivell d’acceptació del gran públic: baix. La combinació de tots aquests elements va provocar-me un atac de riure sense parar-me a pensar el perquè d’aquesta espontània actuació. Vaig tornar a casa sense donar més importància a aquest fet.

L’endemà vaig tornar a baixar el gos a una hora similar de la nit anterior. L’espectacle s’estava repetint però m’havia perdut la presentació.

“Quizás estés llorando al recordarme,
estrecha mi retrato con frenesí.
Hasta tu oído llegue la melodía salvaje
y el eco de la pena de estar sin ti.”

Aquest cop van intervenir més veus en el show i no eren els cors, precisament :

  • ¡Cállate, desgraciado!
  • ¡Vete a joder la marrana a otro lado!
  • ¡La madre que te parió!  ¡Te vas a llevar una hostia como no calles!

L’home, impertèrrit, va continuar amb la seva cançó. Quan la va acabar i sense cap preàmbul va empalmar amb:

“Siempre en su casa
presente está,
el bodeguero y el chachachá.                                                                                                                                                 
Vete a la esquina y lo veras
que atento siempre te servirá…”

El volum de les veus va augmentar amb frases que no m’atreveixo a reproduir. Jo presenciava l’escena divertit. Quan vaig pujar a casa, després d’una estona i sense haver vist l’espectacle sencer, vaig explicar a la família el que estava passant. A l’endemà tots volien passejar el gos per ser espectadors privilegiats del nostre veí cantant.

Els episodis de l’intèrpret de la finestra es van anar repetint cada nit. Anava variant  de cançons però totes tenien varis denominadors comuns:

  1. Es tractaven de temes interpretats en espanyol pel famós cantant Nat King Cole: “Perfidia”, “Noche de Ronda”, “Quizás, Quizás, Quizás”…
  2. Totes les lletres parlaven d’un amor inaccessible.
  3. El nostre artista sempre actuava begut.
  4. La resta de veïns desaprovaven sonorament el concert diari.

Les dots detectivesques de la meva àvia, és a dir recollir informació de les veïnes en el mercat, van construir la biografia del nostre artista. Es tractava de M. P. funcionari de correus de moral irreprotxable, de vida ordenada i sense escàndols coneguts. Segons les indagacions de la Sra. Júlia del 1er 2a, havia perdut feia molt poc la seva estimada esposa a causa d’una malaltia inesperada. La soledat l’havia arrossegat a una tristesa profunda. I aquesta tristesa a la beguda. Durant el dia, quan ell sortia al carrer, ningú s’atrevia a dir-li res, només les cordials salutacions. A la nit es convertia en un bard que cantava al dolor per la pèrdua del seu amor.

I després, hi ha cínics que diuen que l’amor no existeix, que és un fenomen inventat a partir d’estereotips que apareixen en novel·les, pel·lícules i… simples cançons.

(A dalt) Nat King Cole

(A la dreta) En Puff amb pocs dies de vida

About the Author

2 thoughts on “Songs

  1. Hola, Marius, me alegro de ver tu nuevo blog y tu web. Ya la iré mirando de vez en cuando. Saludos de un amigo y viejo bloguero (15 años llevo dando guerra en mis blogs)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Related Posts