Shoals of Fish

(Post publicat a l’abril de 2013 en un blog anterior. Revisat i modificat al setembre de 2018)   

Durant la tardor de l’any 1998, vaig traslladar-me a la ciutat italiana de Gènova per treballar amb la companyia del Teatro della Tosse. Va ser una experiència fantàstica tan a nivell professional com a nivell personal. En primer lloc, perquè significava un canvi d’aires, després perquè implicava conèixer altres maneres de fer i finalment perquè tindria l’ocasió  (i això no ho sabia encara) de viure experiències realment divertides.

El fet de viure un temps a l’estranger et dona la oportunitat de reflexionar sobre a quin punt et trobes personalment i, d’alguna manera, també t’ajuda a concretar la teva pertinença… Pertànyer a un grup, a un conjunt… aquesta idea m’aterra.

Etòlegs de tot el món han dedicat i dediquen el seu temps d’investigació a analitzar i a intentar comprendre les dinàmiques dels bancs de peixos. Han arribat a conclusions realment reveladores sobre uns comportaments que es podrien aplicar perfectament a la societat humana. Les causes principals d’aquestes agrupacions estan directament relacionades amb aconseguir menjar i protecció, és a dir, evitar o minimitzar els atacs d’individus d’altres especies.

Tan bon punt van començar els assaigs de Romeu i Julieta (era l’espectacle pel que m’havien contractat) els meus companys (i després amics) de repartiment van decidir que potser em sentia sol lluny de la meva ciutat i van iniciar una creuada per presentar-me a tota la gent d’origen català o espanyol que visqués, en aquell moment, a la ciutat. Només em van poder presentar una noia de Madrid que havia decidit passar una temporada a Itàlia. M’agradaria dir que el motiu que havia portat a aquella noia a la Ligúria era una romàntica relació amb un atractiu genovès, però mentiria perquè no recordo el motiu real de la seva estada. Ens vàrem caure molt bé (per sort i alleugeriment de la gent del teatre) però no ens podíem trobar gaire ja que teníem una incompatibilitat horària important. Ella treballava de cambrera a l’únic restaurant espanyol de tota Gènova. Situat al port, servien tapes i truites sota les ordres d’un cuiner napolità que presumia ser un gran coneixedor de les costums gastronòmiques ibèriques. La meva amiga madrilenya em va desaconsellar que hi anés.

Els bancs de peixos es mouen com si fossin un únic organisme. Poden composar-se per milers de peixos i tanmateix els seus moviments estan perfectament organitzats i sincronitzats. Tenen una jerarquia altament definida, els peixos en millor forma i que tenen més gana són els que encapçalen l’expedició, a la seva vegada, dirigeixen els moviments de la resta del grup. No sempre són els mateixos, van variant segons les condicions. Els més febles són els que és queden a les darreres posicions. Alguns biòlegs han arribat a la conclusió que els pitjors emplaçaments son els laterals, ja que es considera perillós, a canvi, és on es rep millor el menjar. Les posicions centrals són les més resguardades però, a la seva vegada, és on es rep pitjor el menjar.

Després del fracàs de no trobar gent de la vella Hispania per fer-me sentir com “a casa”, els meus col·legues italians van intentar aparellar-me, presentant-me tot tipus de candidates i candidats. Possiblement, el cas més escandalós va ser quan em van invitar a sopar a casa d’un reconegut historiador. El fet va anar de la següent manera: El teatre havia demanat a una novel·lista amb molt d’èxit (a causa de l’alt contingut eròtic de les seves narracions i pertànyer a un moviment literari de moda a la Itàlia d’aquell moment) fer una nova dramatúrgia més actualitzada de l’obra de Shakespeare. Era una persona que tenia la meva total simpatia i, tot sovint, havíem petat la xerrada en algun cafè de la ciutat. Ella estava relacionada amb les classes intel·lectuals i jo, com element exòtic de la companyia, era força atractiu per ser l’invitat ideal a tot tipus de vetllades i esdeveniments. Un dia, en una pausa d’assaig, em va anunciar que teníem un sopar amb gent molt interessant: Un metge, una periodista de la RAI i un llarg etc. El convidat d’honor: un servidor. No va acceptar la meva negativa.

El sopar va ser molt agradable però se m’havia passat per alt un detall important. La Francesca tenia una tendència natural a la morbositat… Després de prendre el cafè, l’amfitrió va voler ensenyar-me el palauet on vivia. Entre cambres i explicacions sobre l’origen de l’immoble vam arribar a una zona on no hi havia llum a causa d’unes reformes que s’estaven fent i va ser, precisament, en aquell instant quan vaig descobrir el motiu pel qual havia estat convidat: una mà que no era meva acariciava la meva bragueta… La situació va ser una mica ridícula donada a la meva tendència natural a no voler ser desagraït, tampoc tenia previst tenir una tòrrida nit ja que a l’endemà tenia entrenament d’esgrima amb el meu estimat mestre Nicoló Perno. Davant de tot això, només vaig poder dir:

  • Scusa ma credo che questo non sia l’interruttore…

L’historiador, home culte i intel·ligent, em va respondre amb un senzill:

  • Ups, scusami…

I vàrem continuar la visita fins arribar amb la resta de convidats. Crec que els meus amics italians estaven intentant trobar el meu banc de peixos.

Les diferents identitats que tenim com essers individuals, a vegades, son una petita trampa per inscriure’ns dins d’un grup. Lloc de procedència, aficions, identitat sexual, religió, ideologia, professió son etiquetes utilitzades per sentir-nos parts integrants d’un col·lectiu però, que a la seva vegada, serveixen per generar un munt de tòpics i anul·lar altres aspectes de l’individu. Sota la pertinença NO reflexionada a un grup, a vegades, es defensen coses indefensables i, fins i tot, es cauen en contradiccions motivades pels peixos que dirigeixen el rumb del banc. I encara que les idees, creences i motivacions tinguin un origen més que positiu no justifica el rebuig visceral a la resta de col·lectius.

Forçar dualitats i dicotomies, en la meva humil opinió, és perillós. Fomenten una lluita on el matís desapareix, allò particular perd tot el seu valor i es converteix en un fet irracional (m’agradaria dir “emocional” però seria banalitzar les “emocions” en si mateixes). D’altra banda, si observem les estratègies i arguments de defensa d’una posició o l’altre ens adonarem que utilitzen una estructura i un fons molt similar, convertint l’enfrontament en un il·lògic xoc de trens i, a la vegada, es potencia la necessitat recíproca de les dues postures. Una no pot viure sense l’altre: El bé no té cap mena de sentit si no existeix el mal.

Des de petit, sempre he valorat la peculiaritat de les persones per damunt d’altres aspectes més generals. Valoro a la gent del meu entorn per qui és, no per una sèrie d’atributs acordats socialment. Reconec que aquesta obsessió meva per la singularitat m’ha provocat, en algunes ocasions, problemes. Algun moment de la meva adolescència i joventut em vaig sentir en la més estricta solitud perquè no prenia partit per cap identitat dominant en concret.

Tampoc no negaré a Aristòtil i, com “animal social”, també necessito sentir-me connectat amb els altres éssers humans però, possiblement, les raons d’aquest nexe són tremendament profundes i inexplicables.

Per acabar: el besuc és un dels peixos que utilitza aquest tipus de formacions.

Programa de mà de l’espectacle “Amarsi a Morsi. Ancora Giulietta, Ancora Romeo”

About the Author

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Related Posts