Teen Movies

Coneixen les “Teen Movies” dels 80? Em refereixo a les pel·lícules sobre adolescents que van a l’institut (“High School”) i hi ha animadores, capità de l’equip de futbol (americà), jugadors que són molt populars i, després, hi ha els “freaks”, que ningú els fa cas o són objecte de burla dels “populars”. Habitualment tenen molta sensibilitat, de famílies amb pocs recursos econòmics, sovint amb inclinacions artístiques siguin plàstiques o escèniques, i són molt bons acadèmica i humanament… I un dia, de cop i volta, per una aposta o pel què sigui, han de col·laborar un membre de cada subespècie estudiantil i s’enamoren… I ho fan perquè darrera de la imatge mal cuidada dels Freaks hi ha una bellesa  desconeguda que apareix gràcies a un canvi de roba, un tall de cabell i unes lents de contacte… Coneixen aquestes pel·lícules?

Doncs bé… A mi no m’ha passat mai res de tot això. Però haig de confessar que em fascinen, sobretot les seqüències dels balls de final de curs i les festes de graduació. En primer lloc, perquè durant la meva adolescència no vaig anar mai a un ball on tothom executés una coreografia tan complexa on els estudiants semblessin ballarins professionals. Ho vaig intentar però ningú em va seguir. De fet, em miraven malament. En segon lloc, no vaig viure mai una festa de graduació. No perquè no aprovés COU (l’actual segon de batxillerat) sinó perquè en aquell moment no es feien, cosa que, actualment, es celebra en totes les escoles de primària, instituts de secundària i universitats.    

Si penso en la meva adolescència reconec un desig constant de viure les coses que les pel·lícules i sèries de televisió em mostraven. D’entrada, les cases: tres plantes amb jardí, algunes amb piscina o apartaments en una cosmopolita ciutat com Nova York, que competien en el meu imaginari amb un pis de 90 metres quadrats on convivien cinc persones més un gos, un canari i molts geranis. Una altra avantatge en les pel·lícules era que es podia conduir als 16 anys, jo vaig haver d’esperar als divuit. Sense oblidar que les activitats extraescolars que oferia el centre d’ensenyament eren creatives, jo només podia optar a fer esport, anar a l’Esplai o a grups de pregària (estudiava en una escola religiosa). D’altra banda, podies anar a la universitat lluny de la teva ciutat i un llarg llistat de coses que en aquell moment considerava important.

Quan tenia tretze o catorze anys, van començar a emetre per televisió “Fama”. Una sèrie que passava en un institut de secundària on a part d’estudiar química i literatura, feien assignatures com dansa, música i interpretació. Allò era una injustícia còsmica! No entenia perquè havia d’esperar a tenir, com a mínim, divuit anys per estudiar teatre. La sèrie em va servir per tenir un desig no revelat a ningú (era i sóc tremendament tímid i reconèixer certes coses em feia o em fa vergonya): Volia ser com Danny Amatulo.

La fascinació per aquest personatge era pel fet de ser estudiant de l’especialitat d’art dramàtic (interpretació), era més simpàtic que guapo, es volia dedicar a la comèdia i era un bon amic dels seus amics. D’altra banda, poder sortir pel carrer, aturar el tràfic i ballar damunt dels taxis era una altra idea que em seduïa. Estic convençut que el trajecte de metro entre Clot i Plaça Catalunya seria més divertit si, de cop i volta, sonava una cançó i tots els passatgers començaven a ballar damunt dels seients o penjats de les barres.

Amb els anys vaig tenir la sort de fer art dramàtic, però mai vaig calcular que la “intensitat” i “profunditat” europea s’imposaria a  la meva frivolitat.  El desig de pujar a un escenari o posar-me davant d’una càmera per divertir als espectadors, s’havia de combinar amb una mena de tesi doctoral d’algun aspecte social i filosòfic. Les paraules que diuen els personatges havien de tenir més d’un sentit. Per exemple, dir “Bon dia!” en  una escena implicava generar una reflexió sobre la “negativitat de l’univers”, la “ironia tràgica del destí” i la “fútil lleugeresa de la condició humana”. Evidentment, per fer aquest tipus de treball, el sentit de l’humor quedava desterrat. Per sort, estava intel·lectualment entrenat ja que venia de la universitat d’estudiar història i tenia certa pràctica en l’art de la reflexió i de la crítica.

Sempre recordaré una conversa que vaig tenir amb un reconegut  director d’escena que havia estat professor meu aquell trimestre i teníem la xerrada per comentar-me la nota que anava a posar-me. En un moment donat em va preguntar:

– Per què vols ser actor?

Davant d’aquella pregunta i si hagués estat una mica valent li hagués contestat: “Vull ser com Danny Amatulo” però el que vaig fer és callar uns segons, meditar la resposta i dir:

– Em diverteix molt estar damunt d’un escenari. No m’imagino fent una altra cosa.

Ell va esmenar la meva resposta afegint el següent comentari:

– També t’ha de servir per explicar coses. Donar la teva visió del món.

Li estic profundament agraït per la seva reflexió i per la nota que em va posar. Va afegir un matís a la meva vocació, o si més no, va verbalitzar allò que jo no sabia com dir-ho: “Volia ser com Dani Amatulo que explica coses des del sentit de l’humor.”

Amb els anys es va anar diluint la meva admiració cap aquell personatge televisiu. Només vaig voler i  he volgut ser com jo, amb la meva vocació, amb la meva visió del món i amb la meva particular forma de compartir-la. D’altra banda, sé que si no hagués estat un estudiant de Fama, possiblement hauria estat el protagonista d’una altra sèrie o pel·lícula que hauria fet la funció de despertar allò que bullia en el meu interior…

L’actor Carlo Imperato en el personatge  de Dani Amatulo

Transport de dones 01

En el meu darrer curs de l’Institut del Teatre

(A dalt) Alguns dels meus companys de l’Institut del Teatre i jo a la classe de Caracterització.

(A l’esquerra) Els actors de la 1a temporada de la sèrie “Fame”

About the Author

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Related Posts