Closing Doors

Tota la meva vida he tingut una inclinació natural a conèixer gent amb particularitats molt especials. No em refereixo al físic ( que també!) sinó a vides poc convencionals. Des de petit, i provocant una certa preocupació al meu pare, he tendit a atraure  persones amb circumstàncies o costums poc habituals. Els motius els desconec. De fet, no m’importa. Crec que no té rellevància. L’únic que sé és que això m’ha servit per ampliar el meu ventall d’anècdotes.

La meva intenció, en aquell sopar, no era escandalitzar. La cita trimestral amb els meus  companys de la època universitària seria reveladora, inclús sorprenent. La vida ens havia portat per diferents camins. La pressió de la quotidianitat ens ha anat convertint en vells desconeguts, substituint allò que compartíem per una visió del món que ens distancia cada cop més. Si mantenim els sopars és per no perdre’ns del tot la pista i per la estimació que ens tenim malgrat tot.

Un cop asseguts a la taula del nostre restaurant habitual, sempre es reproduïen les mateixes converses:

  1. Entre deu i vint minuts per parlar dels nostres èxits o fracassos laborals incloent una petita crítica als nostres caps o, al seu defecte, a qui ens paga. Afegint, això si, petites anècdotes segons les nostres professions.
  2. Notícies sobre altres companys de la universitat amb qui no ens veiem habitualment  però que ens trobem per casualitat o llegim alguna novetat en les xarxes socials. Són molt agraïdes les informacions relacionades amb separacions. Això dona peu a criticar el comportament del nostre conegut i recordar el seu currículum amorós dels anys d’estudiant. És especialment sucós quan la persona esmentada havia tingut algun affaire amb algun dels presents del sopar. Aquest moment de la conversa pot ocupar el primer i segon plat.
  3. Llistat d’històries viscudes. Sempre surten les mateixes i sempre riem en els mateixos punts. Al principi de les nostres reunions, venien les nostres parelles, ara ja no volen saber-ne res. Segurament perquè no els hi fa cap gràcia cap de les nostres aventis. Per cert, cap dels homes presents al sopar ha fet la mili.
  4. El món. Reflexió etílica de la realitat sòcio-política del nostre entorn. I aquí ve el problema…

Davant la globalització, la era de la informació i els canvis socials, allò que és diferent a nosaltres ens fa por. Ser políticament correctes ens ha obligat a acceptar-ho tot sense reflexió ni sentit de l’humor. I si no ho acceptem, ho dissimulem. I dissimular és molt pitjor que no entendre-ho, ja que s’entren en unes contradiccions personals francament còmiques.

Tots som tant oberts de mires que utilitzem frases tan absurdes com:

  • “Tinc un amic magrebí, molt bon tio…”
  • “Els meus veïns són gais, molt simpàtics, no porten problemes…”
  • “Conec a una lesbiana molt femenina…”
  • “La meva cosina és rossa i advocada…”
  • “(Nom) és carn de gimnàs però també és persona…”

I podria afegir-ne moltes més.

Durant el darrer sopar, mentre repassàvem diferents temes d’actualitat, i després del mostrari d’amics i coneguts de diferents països extra-comunitaris, identitats sexuals variades, disminucions psíquiques i físiques, vaig deixar caure la bomba: “Tinc un amic que és actor porno-gai”. Silenci. “És senegalès”. Silenci. “Es veu que al Senegal hi ha algunes productores de cine per adults de temàtica homosexual molt importants”, vaig afegir. Silenci. “Està preocupat per mantenir-se dins del mercat, ja que cada cop exigeixen més compromís físic per un preu més baix. Per darrera, hi ha molts aspirants a actor disposats a fer veritables animalades per molt pocs diners”. Silenci. “Ara s’ha instal·lat a Barcelona per obrir-se mercat amb les productores europees però té ganes de fer el salt als Estats Units.” Silenci. “Es veu que és un fenomen. La té molt grossa”.

La Sara va iniciar la ronda de preguntes (Ho reprodueixo en forma d’escena teatral):

SARA.- Com l’has conegut?

JO.- Per casualitat, me’l van presentar al bar on habitualment esmorzo.

MARC.- Però com és que te’l van presentar?

JO.- D’això… el propietari del bar que em coneix de fa temps em va dir. “Mira, tu i ell us dediqueu al mateix.”

MARTA.- (Amb unes quantes copes de més) Tu també fas  porno?

JO.- No, es referia a que tots dos ens dediquem al món de l’espectacle.

ANNA.- És una feina denigrant.

RICARD.- Jo no ho veig així… Si ningú l’obliga i ell vol…

ANNA.- A ningú li agrada cobrar per fer sexe. És vexatori.

JO.- El Modou em va…

ANNA.- Qui?

JO.- L’actor… Em va dir que li encanta el sexe. Molts cops, després de les hores de rodatge, si no s’ha quedat del tot satisfet, busca algú per concloure la feina.

ANNA.- És vici per vici. Sort que és marica.

JO.- No del tot. Bisexual. També li encanten les dones. El que passa és que es guanya millor la vida fent pel·lícules de temàtica homosexual… Té un cert renom…

SARA.-  A veure, no entenc res. Com pot ser que a Senegal hi hagi importants productores de cine porno gai si la homosexualitat està perseguida per la llei?

JO.- Ni idea.

SARA.- Ens estàs prenent el pèl.

JO.- No, de debò!

MARC.- Doncs te’l van prendre a tu!

RICARD.- Segur que et van gastar una broma…

JO.- No. El vaig buscar a internet. I vaig veure fotografies i cartells de les seves pel·lícules…

Silenci

ANNA.- Això defineix perfectament el que passa a l’Àfrica.

ELS ALTRES.- ????

ANNA.- Gent abocada a fer actes denigrants per a sobreviure. Mentre la societat occidental només es dedica a consumir productes fruit de qualsevol tipus d’explotació…

JO.- A mi no em va semblar que ho visqués gaire malament. De fet, pel que sé, ve d’una família adinerada de Dakar. Va estudiar a la universitat a França i després va fer un master a Anglaterra. Va escollir aquesta professió pels seus atributs i, també, una mica per curiositat…

ANNA.- Pitjor m’ho poses… Escollir el mercat sexual és participar de…

MARTA.- (Amb més copes que abans) Pots callar, pesada! Jo també he fet una pel·lícula porno. Amateur. Amb un ex… I vam guanyar 600 euros cada un, millor dit, 100.000 pessetes… Va ser abans de l’euro. I no em considero cap esclava sexual. M’ho vaig passar molt bé. Em va donar molt morbo. Ja sabeu que no tinc parella i em permeto el luxe de tirar-me a qui em dona la gana. I  escollo jo. És el meu poder…

ANNA.- Participes d’un joc masclista on et fan creure…

MARTA.- Que callis, collons! El que intento dir és… Un brindis pel Mufasa!…

RICARD.- Per a qui?

MARC.-  Mufasa. És el pare del Simba al “Rey León”. Els meus fills me l’han fet veure quinze mil vegades…

MARTA.-  Noooo, és el negre de la tranca

JO.- Modou, es diu Modou!

MARTA.- (Aixecant una copa) Pel negre de la tranca que es diu Modou!(Beu) I ara us deixo. M’he posat calenta amb aquesta història. Me’n vaig a lligar…

RICARD.- Si vols…

MARTA.- Ni ho insinuïs. Me’n vaig. Fins d’aquí tres mesos…

La resta vam veure com la Marta marxava, en silenci, desprès de la seva revelació. Ens vam acomiadar sense fer cap comentari al respecte, però reconec que a mi em va fer estimar-la una mica més, convertint-se en la meva preferida del grup. També confesso que no m’hauria imaginat mai la llibertat amb que viu la seva sexualitat. Reconec que m’entendreix molt descobrir intimitats de les persones que les fan una mica més humanes. I a més, ara ja puc dir que tinc un amic actor porno-gai i una amiga que ha fet porno amateur.

About the Author

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Related Posts